Poesia: July 2008 Archives

Fantasia

El temps d'una mirada,
entreveu un clatell gràcil
sobre el que cauen
uns cabells foscos i lleugers.
Un desig inexplicable s'apodera d'ell.
És ella, la dona somiada
que l'estima i el comprèn,
la dona ideal
que li ha estat destinada
i que el deixa
en una dolorosa mancança.

Fantasia

Ella està tova, somiadora.
De tant en tant,
els ulls li queden fixats
i el seu esperit s'evadeix: somia.
Un dia és la mirada brillant
d'un desconegut al carrer.
Potser és una mirada sense intenció,
però ella l'arxiva a la memòria
com el principi d'una gran historia.
No sap res d'ell,
tret que és exactament bell i misteriós.
Mai no el tornarà a veure,
però construeix el guió
de les seves trobades.
Li agrada cultivar l'impossible,
dia rere dia,
transformar la monotonia
en promesa de festa.

Espera

L'hora és important.
L'hora de la seva arribada,
l'hora de la seva partida, després.
Podria mirar el rellotge,
però és inútil.
Ella té altres senyals:
crits, claus, cassoles, televisors.
Cada soroll li redueix l'espera
i li renova l'atenció.
Però no és el soroll que ell fa,
les explosions de la seva motoreta,
tan exasperants per als altres,
tan tranquil·litzadores per a ella.
Truca. Ja ha arribat;
ella ho oblida tot.
Ell s'aixeca,
gira en rodó,
se'n va.
Qualsevol cosa per retenir-lo,
aturar el temps.
Oblidar l'hora i tots aquests sorolls
que donen ritme als dies sense ell.

Espera

El tren ha marxat,
ell ha vist els dos ullets enrogits
desaparèixer en la nit.
Està sol a l'andana,
sent el fred del formigó
a través de les sabates,
tus, té fred.
Com se'n pot anar
quan la seva relació és tan recent i fràgil?
L'estima gaire?
Se sent despullat, destrossat,
pateix com mai no ha patit.
Tres dies d'espera,
tres dies d'absència.
Sacrificaria, si pogués,
aquests tres dies de la seva vida,
però sent confusament
-i això s'afegeix també a la seva ràbia-
que volent precipita, sense voler,
el seu amor cap a la fi.

Encant

És una festa on la gent
es troba i se saluda.
"El soroll impedeix
qualsevol conversa seriosa",
diu una veu darrere d'ella.
"Més val així!"
pensa ella abans de tombar-se.
Tres homes riuen, parlen fort, gesticulen.
Però ella només el veu a ell, àvid i feliç.
Bona planta, negre,
amb un vestit negre.
Irradia insolència.
Gesticula moltíssim,
on ningú no gosa bellugar-se.
Dóna cops a l'espatlla
dels seus comparses,
 s'hi arrepenja, mussita alguns mots,
assenyala amb el dit, fa bromes,
esclafeix una rialla.
És l'únic viu de tots aquells tibats.
Ella es deixa imantar
i s'embriaga d'ell, tota la nit.

Encant

Els seus ulls enfonsats
semblen desaparèixer
sota un front massa ample.
La veu, feble, se li trenca
a cada final de frase.
Res en ella no és graciós,
excepte, potser, les mans,
extraordinàriament blanques.
Tot i amb això,
desprèn un encant inefable.
Té una increïble intel·ligència:
una intel·ligència nascuda
de la seva desgràcia.